Rel

«He cercat el paisatge deslliurat del pes de l'home. Cap ull que repensi l'arquitectura anàrquica de llums i ombres. Llengües d'aigua pentinant el silenci de la platja. El sostremort de flama i núvol d'una albada sense nom. Malsons vegetals. Canyars abatuts i romegueres mudes de gebre, mudes com la tortura del brancam nu de fulla. Rostres, històries dibuixades a la roca, a l'escorça, a l'estrip cru d'una soca, entotsolada al marge del viarany.»
A 'Rel', la desolació interior batega en el paisatge. La imatge s'ajusta a la paraula que dorm. Neix el vers i es fa mirall de l'arbre, del núvol, del vent i de la mar. Retorn.